Pàgina 1
Estàndard

Roda de premsa i 4a Festa de presentació del Vida Festival 2018: apostant pel primer dia

Aquest passat dijous vaig poder anar a la roda de premsa que van oferir la gent del Vida Festival, com sempre a l’Antiga Fabrica d’Estrella Damm, per presentar la programació d’aquest 2018.

Sempre és interessant veure quatre pinzellades de com es fa un festival. Com s’organitza, les millores, el pressupost i sobretot i el que finalment més ens interessa, la programació.

Queden per vendre uns 1000 abonaments per arribar al topall de 7000. La resta, fins a les 10.000 persones que estimen com a màxim diàries, seran d’entrada d’un sol dia. Nous patrocinadors (Levi’s Strauss a l’escenari de La Masia, per exemple) i altres que repeteixen, com aposta pel Vida. Conveni amb Renfe per un tren nocturn de tornada a BCN, millora dels autobusos de connexió amb l’estació i amb Vilanova i Sitges, així com línies especials d’autobusos amb altres ciutats. També com a novetat, aquest any les actuacions a la platja seran gratuïtes, no caldran ni entrada ni abonament. Tot això i més amb un pressupost aproximat d’uns 1.200.000 euros, una mica més que l’any passat.

Fins aquí dades que ens van donar a la roda de premsa, però no va ser fins a les set que no vam poder veure un vídeo de presentació amb la programació quasi completa i per dies. I és aquí a on hi ha hagut les primeres veus de: perdona???, Los Planetas i Calexico al dijous i jo treballo divendres ?. No seré jo qui posi en dubte el treball de tota la gent del Vida per fer un festival reconegut i amb premis. Potser ens ho hem de mirar d’un altra manera, i pensar que tindrem bona música de principi a fi i no deixar el dijous com a dia fluix. Potser, també, divendres serà un bon dia per agafar-se vacances i així forces per la resta de concerts.

Pel que fa a la 4a Festa de Presentació, els The Wheels i El Petit de Cal Eril, amb disc calentonet sota el braç com molts dels grups que tocaran al festival, ens van fer un petit tast del què veurem a Vilanova d’aquí a uns mesos. Per això crec que no cal allarga-me més.

Estimat cap de relacions laborals: m’agradaria poder-me agafar el divendres 29 de juny com “assumptes propis”. Moltes gràcies.

 

Text: Josep Maria Català

Estàndard

Renaldo & Clara se’n van als Afores

Allà on fa molts anys hi havia un delta i els rius arribaven de llevant i sortien cap a ponent o al revés i on el pas del temps ha configurat estrats en les roques, modelades per les marees i els onatges intensos en estries ondulants i contraposades, allà on davant s’alça imponent el Montsec, allà doncs on fa molts molts anys hi havia un delta, ara hi ha la Vall d’Àger.

En aquest laberint de línies, roques i runes, la Clara Vinyals ens va desvelar els seus secrets. En aquest cas sí que ens va ser fàcil saber qui era qui, doncs eren dos: La Clara i el Renaldo, encara que a ell li agrada fer-se passar per ella.

El vell local social d’Àger era ben ple, però entre columnes groguenques 4 cadires buides ens feren veure que alguns no van poder venir, perquè estan privats de llibertat. Un llindar absolut que ens preparava per una tarda diferent i relaxada.

El pop preciosista, introspectiu, que es canta a si mateix, ens transmet des d’allò senzill.  No us deixeu enganyar: com va dir aquell, si la Clara tingués una metralleta, igual faria una escabetxada. Però ella canta amb veus i guitarres d’ecos velvetians o com si algú hagués decidit passejar-se durant la tarda, trepitjant les muntanyes de la vall i des d’allà, solitàriament, hagués decidit formular-nos un encanteri hipnòtic i sedant.

I així va passar la tarda, al local vell d’Àger, entre les columnes groguenques, la llum tranquil·la i les cançons precioses i ben arranjades de Renaldo & Clara, que sense haver una migració d’allà on venien, han depurat la seva proposta, entre espurnes de llum, fins a cotes més elevades.

Potser venien de les Afores, però tant ells com nosaltres, en tot moment, ens vam sentir com a casa.

Text: Albert Gasch

Fotografia: Maria Carme Montero

 

Estàndard

Maria Arnal i Marcel Bagés: atiant el foc confortador

24 de novembre del 2017, Horta (Barcelona). CC Matas i Ramis.

Diuen els savis que per parlar amb propietat de les coses cal una reflexió, una perspectiva que moltes vegades ofereix el temps. En aquesta ocasió, val a dir, si aquesta crònica esdevé una merda no serà per falta precisament d’això, de temps, i és que certament, i un cop més, l’esdeveniment a comentar queda lluny.

Malgrat això, creieu-me, recordo prou bé tot el que em passà pel cap aquell vespre mentre escoltava la Maria Arnal i el Marcel Bagés: pensí primer que el cicle Barcelona Districte Cultural endegat per l’ajuntament, que apropa als barris, de forma gratuïta, alguna de les millors propostes musicals del panorama local, és una iniciativa digne d’aplaudiment. Tant de bo tingui la continuïtat que és mereix i que en puguem gaudir durant anys.

Segon, concentrat en l’acte en particular, la reflexió que florí dins meu fou la de que el format acústic amb la que ens obsequià la parella accentua la ja habitualment notable proximitat dels artistes amb el públic, impregnant d’una agradable intimitat els punyents missatges que poblen els seus versos.
Les entrades per assistir al reduït espai que ofereix la sala del Centre Cívic Matas i Ramis es van exhaurir en un temps rècord. A aquestes alçades a ningú se li escapa que el 45 cerebros y un corazón és un dels fenòmens de l’any i molts dels assistents, a més, sabien de primera mà de la qualitat dels directes de la formació. moltes i molts repetidors entre els presents que escoltaren en un respectuós silenci l’execució del recital.
A l’hora de participar, com acostuma a succeir amb el magnífic Canción Total d’Hèctor Arnau, el públic tampoc s’acovardí i tots plegats formàrem un improvisat però digne cor.
Concloem remarcant el bon moment que viu la música ibèrica de tradició oral gràcies, en gran part, a la fusió i que, més enllà de les modes, és un patrimoni que ajuda a conformar imaginaris col·lectius, atiant un foc confortador que hauria de romandre sempre encès.
Text: Alex Reuss
Fotos: Maria Carme Montero
Estàndard

Final DescoNNecta + Nueva Vulcano

Barcelona, 10 de novembre del 2017. Teatre dels Lluïsos de Gràcia

Divendres passat se celebrà la gran final del concurs de bandes joves DescoNNecta 2017. Els finalistes, Mi primer yo i Capromoscow van poder tocar les seves cançons en un teatre dels Lluïsos de Gràcia ple de gom a gom i amb el cartell penjat d'”Entrades exhaurides”.

Després de les actuacions dels finalistes, arribà el moment de la votació del públic i la deliberació del jurat. Abans de donar a conèixer el nom de guanyador tots plegats poguèrem gaudir d’un concert de luxe, la dels padrins Nueva Vulcano. Darrer directe de la gira, doncs aviat es tancaran per treballar en el seu nou, i esperat, disc. Durant l’actuació feren un repàs als “hitets”  que amaga la seva discografia, des del Principal Primera fins al Novelería, passant pel Juego Entrópico i Los peces de colores, afegint-ne de regal algun tema dels seus EP.

En finalitzar el concert fou l’hora de fer públic el nom del guanyador. Els arguments i votacions del jurat foren diversos, la tria del públic oferia un marge molt ajustat però la suma de punts donaren com a vencedors els Capromoscow.

Aclarir, però, que per nosaltres, en el DescoNNecta, els guanyadors són tots els grups que es presenten i que tenen l’oportunitat de poder tocar les seves cançons en directe.

 

Estàndard

Micah P. Hinson, 28 songs, 3 hours

Barcelona, 2 de novembre del 2017. Sala Razzmatazz.
No fou la primera, ni probablement l’última, vegada que veiem al de Tennessee defensar en solitari les seves cançons. Aquest escanyolit trobador de la quotidianitat es basta i es sobra amb el torrent de veu que raja de la seva gola, una veu assossegada i profunda que, arran d’una equalització (al meu entendre) excessiva, sonà un xic lúgubre.
L’home s’ho prengué amb calma. Suc en mà avisà d’entrada que ell allà venia a presentar el seu darrer llarga durada, The holy strangers, com qui va als platós de televisió a “hablar de mi libro”. I efectivament dugué a terme el seu legítim propòsit: Anaren circulant, amb alguna excepció, el reguitzell de relats amargs que conforma l’obra.
Inicialment, explicà, dugué a la discogràfica una col·lecció de 28 cançons. Un àlbum amb una durada aproximada de tres hores que, per curiós que sembli, a la gent de Full Time Hobby se’ls presentà excessiu. Passaren, doncs, la tisora i la cosa quedà orfe d’algun dels temes favorits de l’autor. En conseqüència Hinson aprofità el directe per a reivindicar i compartir alguna d’aquestes amputades peces.
Del repertori, però, ens quedem amb la publicada i magnífica Lover’s Lane, bri d’alegria rítmica dins una partitura on s’imposa una implacable tristor poètica. Oh, Spaceman, The great Void… parts d’una història on abunda el drama, una història lamentable i captivadora a parts iguals.
Hagués resultat interessant, donada la importància del cos instrumental dins la narrativa d’aquesta òpera folk, que l’artista hagués estat acompanyat per la banda. Més enllà d’aquest significant però petit detall, tot en ordre. La essència i l’esperit hi eren. Tothom satisfet.
Text: Alex Reuss

Fotos: Sergi Moro

 

Estàndard

Gran concert Final DescoNNecta: Nueva Vulcano + Capromoscow + Mi primer yo

Gran final

Divendres 10 de novembre se celebrarà al teatre dels Lluïsos de Gràcia, esplèndid escenari, la gran final de la segona edició del concurs de bandes joves DescoNNecta.

L’actuació dels finalistes Capromoscow i Mi primer yo serà la gran final que, seguidament, donarà pas als Nueva Vulcano. El grup barceloní, que ha actuat com a part del jurat en les semifinals, aprofitarà aquesta actuació tan especial per a presentar alguns dels temes nous que estan preparant pel nou disc. Estaran un bon temps sense actuar en directe. No us els perdeu!

Entrades

L’aforament és limitat, així doncs us animem a comprar l’entrada d’un esdeveniment que serà molt gran! Recordeu que entre els assistents sortejarem abonaments pels festivals col·laboradors i cd’s cedits per les discogràfiques col·laboradores.

5€ per menors de 25 anys i 8€ anticipada i 10€ a taquilla per majors de 25 anys (que esperem no en quedin). Podeu adquirir-les AQUÍ.

Les semifinals

El passat 20 i 21 d’octubre al pati dels Lluïsos de Gràcia tingueren lloc els concerts de semifinals. Els grups que hi participaren i que per tant superaren la preselecció foren:

Divendres 20 d’octubre:

– Kids from the 90’s

– Capromoscow

– The Ineptes Blues Band

Dissabte 21 d’octubre:

– Roger Perelló

– Mi primer yo

– Impuls

Semifinals molt igualades que, resultat de les votacions de públic i jurat (format pels promotors del Festival Cruïlla, el Canet Rock, el Vallsonora, periodistes especialitzats de L’Independent de Gràcia, les discogràfiques BCore i BankrobberL’ampli i els Lluïsos de Gràcia), guanyaren els barcelonins Capromoscow i Mi primer yo, dues bandes amb un present fantàstic i un futur més que prometedor.

El concurs

El DescoNNecta pretén servir de plataforma per a bandes joves sent la voluntat de la organització la promoció, anterior i posterior al certamen, de les bandes seleccionades i especialment de la guanyadora. S’ha fet un esforç important per implicar diferents i prestigiosos actors del sector musical. Així, el concurs, compta amb la col·laboració de tres festivals de prestigi (els anteriorment esmentats Festival Cruïlla, Canet Rock i el Vallsonora) i representants de la premsa especialitzada, on cal destacar-hi en Jordi Bianciotto, crític musical col·laborador del Periódico, Rockdelux i Nació digital entre altres mitjans.

Estàndard

29è Mercat de Música Viva de Vic: que mai ens manqui la música!

Setembre 2017, Vic. Diversos espais

Any rere any no podem faltar a la cita gustosament obligada que Vic ens ofereix per gaudir del millor Mercat de Música.

Enguany no hem pogut gaudir de tots el quatre dies que el Mercat ens ofereix, però us assegurem que Vic es consolida com a capital de la Música en majúscules, omplint de concerts carrers i places.

Aquí us deixem una mostra del que varem veure i escoltar.

I que mai ens manqui la música!

 

Fotografia :  Maria Carme  Montero

 

Estàndard

Festival Altaveu 2017: on està el Constitucional quan el necessites?

8 i 9 de setembre, Sant Boi de Llobregat. Diversos espais.

 

Als marges, fora la gran Barcelona, hi passen fenòmens molts interessants. I un altre any, i en van 29 edicions, a Sant Boi de Llobregat es va celebrar l’Altaveu amb l’estrena en la direcció
artística del periodista i agitador cultural Jordi Turtós. L’Ampli es va desplaçar cap al Baix Llobregat per explicar-vos- ho.

 

Divendres 8

L’agenda era completa i els horaris comprimits, així que calia anar per feina i anar-se desplaçant entre tres escenaris propers, gaudint del concert corresponent o fent-ne un tast.

La jornada i la música va començar a la plaça de l’Ajuntament amb Zelig i les seves guitarres afilades i pop directe que entrava molt bé per calentar motors, tot i que encara faltava públic
per arribar.

Una mica més tard hi actuaren Los Enemigos, herois dels 80 liderats pel gran Josele Santiago (veu i guitarra) que ens van demostrar que continuen ben vius i amb coses per explicar, per goig dels seus seguidors, nombrosos en la nit. Els seus clàssics Señora i Me sobra carnaval, ens remuntaren a finals del segle passat, sense nostàlgia.

Sense dilacions, vam desplaçar-nos a Cal Ninyo, on dins el seu petit i acollidor teatre la mallorquina Joana Gomilla ens va interpretar el seu treball Folk Souvenir (escolteu-lo!).

Música d’arrel empeltada de tocs de jazz i experimentació. Amb un quintet com a formació i una veu amb personalitat, en un parell de cançons en va tenir prou per posar-se a la platea a la butxaca. I es que com va declarar “el folklore és per viure’l”.

Més tard i en el mateix escenari també va desfilar Maria Arnal & Marcel Bagés, encara sota l’etiqueta de “grup del moment”. Van desgranar el seu repertori, una perfecta màquina de cançons amb lletres pròpies i prestades (Ovidi, Brossa, Andrés i Estellés,…), i guitarrotes precioses. Una combinació guanyadora que dia rere dia guanya públic i bones crítiques de forma merescuda.

I per acabar la jornada ens vam acostar als Jardins de l’Ateneu on s’hi programaven artistes internacionals. Vam tenir la fortuna de descobrir a Ala·Ni. En format trio (veu, guitarra i arpa), sobresortia la seva líder Alani Charal, cantant i compositora d’un univers propi que beu de les fonts del jazz. Corista d’altres artistes, entre ells els Blur. Diuen que va ser el mateix Damon Albarn qui la convèncer per a què fes carrera pròpia. Doncs la va encertar! Un dels grans moments del concert i segur que del festival, va produir-se quan va fer un “solo” de veu passejant-se entre el públic sense l’ajuda del micròfon. Una privilegiada i un privilegi escoltar-la.

Menció a banda, mereix el minoritari públic del darrera que tenia una sorollosa i molesta conversa per a la resta del respectuós públic i els mateixos artistes. El Tribunal Constitucional hauria de dedicar-se a perseguir a aquesta gent i no als qui posen urnes.

 

Dissabte 9

La (poc encertada) previsió d’intenses pluges obligà l’organització a canviar la ubicació dels concerts. Malauradament això ens empeny, arran la distància que separa Cal Ninyo de Can Massallera, a triar un dels dos escenaris. Greu ens va saber perdre’ns les actuacions de Marco Mezquida i Mariola Membrives, però creguérem que s’adequava més a la nostra línia editorial les propostes de l’antiga fàbrica tèxtil.

Ens atansàrem, doncs, fins aquell punt amb prou temps com per fer una ullada al mercat de discos de segona mà ubicat al vestíbul.

Començà puntualment la tanda de concerts, oberta pels viladecanencs Black Swans, una de les quatre propostes guanyadores de l’Altaveu Frontera. El seu és un repertori divers on es barregen un rock clàssic amb arranjaments més actuals. Ens quedem sobretot amb aquesta última part de la mescla, on la banda sonà més fresca, més sorprenent.

La sala s’ompli de gom a gom per veure els veterans The Flamin’ Groovies. L’excusa que el ha empès a tornar a la carretera no és altra que la presentació de Fantastic Plastic, un treball que malgrat aparèixer després d’anys de silenci és continuista, fidelitat màxima al power-pop que els feu famosos i que acontentà els incondicionals. Malgrat alguns problemes tècnics el seu directe demostrà, un cop més, que la veterania és un grau: desgranaren un reguitzell de temes que viatjaren per l’enorme història de la formació, incloent el particular cover de Sweet Little Rock ‘N’ Roller de Chuck Berry, reservant pel segon bis la perla Let me Rock.

Arribats de la Catalunya Nord, el “duet” de Perpinyà The Limiñanas, quedà encarregat de mantenir la festa sobre la cresta de l’onada i, per Tutatis, que ho aconseguiren. Les seves visites a la part sud del Principat sempre han estat celebrades, com ho demostra el respectable que arrosseguen. Malamore, treball discogràfic publicat l’any passat esdevingué fil conductor del seu pas pel festival. Cadències hipnòtiques, reefs rotunds i perllongats, textos breus i contundents… El còctel és de molt bon gust al “paladar auditiu” aconseguint submergir l’oient en una nebulosa de ritmes frenètics. Tribut al ye-yé seixanter amb el toc psicodèlic que els caracteritza. Aclarim que al matrimoni Limiñana no estava sol dalt la tarima on foren sis, en total, els músics encarregats de donar forma a l’espectacle.

I això fou tot, que no poc. Per part nostra, val a dir, doncs el refredat i els horaris dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya aconsellaren una retirada que ens deixà sense poder escoltar de les apetibles intervencions dels nord-americans OMNI i els valencians Linqae.

Llàstima, malgrat haver quedat ben contents d’haver poder gaudit, un any més, del cartell de l’Altaveu, nascut del criteri i l’estima per la música dels seus organitzadors.

 

Text: Gerard Birbe i Alex Reuss

Fotos: Dolors Ferré

Estàndard

En Pau Vallvé a Can Rin

3 d’agost de 2017. Can Rin. Cabrils

Ahir, a tocar al vespre, vam gaudir en un ambient molt familiar, de les cançons d’en Pau Vallvé a la terrassa de Can Rin. No es va centrar en el seu últim i exitós disc Abisme cavall hivern primavera i tornar, sinó que va fer un repàs a alguns dels seus èxits. Així van sonar, entre altres, Benvinguts als Pirineus o Tots som molt millors. Però també alguna de l’últim disc, com Que vingui l’hivern, molt adient amb la calorada que fot aquests dies.

Amb l’estiu apareixen terrasses i espais a l’aire lliure on s’hi programen concerts de música de tots tipus i estils. En una petita població del Maresme, Cabrils, d’on n’ha sorgit un dels grups de música de l’estat més interessants i importants, els Madee, hi ha un restaurant que ja fa anys que tenen una programació estable de concerts acústics a l’estiu. És Can Rin. El seu propietari, en Pep Masiques, baixista dels Madee i de Prats, i el tècnic de so dels concerts, en Lluís Cots, bateria dels mateixos grups que en Pep, porten des del 2012 programant concerts molt interessants en un marc magnífic. Tenen la sensibilitat, els contactes i l’amor per la música i això fa que les propostes que fan siguin interessants i els artistes es sentin ben cuidats.

Per motius personals, aquest any, de moment, només hi hem pogut assistir el passat dijous 3 d’agost a l’actuació d’en Pau Vallvé, amb la que hem obert aquesta petita ressenya, però tots els dijous del juliol ja hi van haver concerts. Nosaltres n’informem cada setmana al nostre twitter. Seguiu-nos per assabentar-vos-en!

Els propers artistes a passar per la terrassa de Can Rin seran en Nico Roig, la Pavvla, l’Helena Miquel i The New Raemon, un clàssic de cada estiu.

A gaudir de l’estiu i de la música!

Text: Jordi Daumal

Fotos: Dolors Ferré

Estàndard

Festival Grec: Mishima + Joan Miquel Oliver

17 de juliol de 2017. Teatre Grec. Barcelona

Aquesta setmana es preveia un concertàs a Barcelona i així va ser. No parlem dels U2, no. Ens referim al concert doble amb Mishima i en Joan Miquel Oliver. Molts no ens ho vam voler perdre i, fins i tot i per sorpresa, m’hi vaig trobar amics d’Arenys de Munt.

El lloc, el teatre Grec, és un marc immillorable. Un entorn idíl·lic.

Va obrir la nit el mallorquí Joan Miquel Oliver, acompanyat, com l’última gira, pel seu germà Xarli Oliver a la bateria i en Jaume Manresa als teclats. Ja fa uns mesos que porten el seu Atlantis voltant i, potser com que ja van fer la presentació oficial a la Beckett, van trigar fins a la desena per tocar-ne del nou disc. Va ser Agricultors ingràvids i va continuar amb Atlantis, Rumba del temps, Posidònia, Ses persones i Disseny de producte. Abans havia repassat algunes de les seves meravelloses cançons dels discs anteriors, on van destacar, Final feliç amb la col·laboració de la Clara Viñals (Renaldo & Clara) i Hansel i Gretel amb en David Carabén. Només dos peròs: els problemes de so, tan a la primera cançó del concert, Marès a radial, com al micro de la Clara a l’inici de la cançó, que no vam poder escoltar-la.

Mitja part. Moment per anar a fer una cervesa. Però no va ser possible. Vam fer cua i no vam arribar a avançar més de dos metres…. Vam tornar, amb set, cap als nostres llocs. Era el torn de Mishima.

Els barcelonins van entrar amb L’or, una de les dues cançons instrumentals del seu últim disc Ara i res. Era la seva presentació a Barcelona, abans havien passat, entre altres llocs, pel Vida Festival. I, van prémer l’accelerador amb Tot torna a començar per continuar, ampliant la seva gamma musical, amb Jimi, on en Dani Vega toca la mandolina i en Pablo Fernández la trompeta. En Pablo va anar apareixent a l’escenari per participar en diferents cançons: Una sola manera, Menteix la primavera i La brisa. El teatre es va convertir en un gran karaoke amb les tornades de Cert, clar i breu. I en un petit auditori, en format acústic, amb El paradís, El tobogan i Posa’m més gin, David! I una pista de ball amb Guspira, estel o carícia, La tarda esclata, Qui més estima i Mai més.

Van passar per tots els formats possibles i, van tancar, sent una nit especial, tal i com va dir el mateix Carabén, amb la col·laboració d’en Joan Miquel Oliver a Un tros de fang. Simplement genial. I vam marxar amb l’èxtasi total de L’olor de la nit.

Un gran concert. Bé, en realitat dos grans concerts. Començarem la setmana amb son, però ha valgut la pena.

Text: Jordi Daumal

Fotos: Dolors Ferré